dilluns, 26 de gener del 2009

RECORDANT L'HOLOCAUST

Recordant l’Holocaust Dia oficial de la memòria de l’Holocaust.

27 de gener.

L’octubre del 2002, els Ministres d’Educació dels estats membres del Consell d’Europa, van donar curs a la resolució per instituir un “Dia de Recordació” a totes les escoles dels seus respectius països per commemorar l’Holocaust. L’Holocaust (Shoah) fou la persecució i l’assassinat sistemàtic burocràticament organitzat d'aproximadament sis milions de jueus pel govern nazi i els seus col·laboradors. Els nazis que arribaren al poder a Alemanya el gener de 1933 creien que els alemanys eren “racialment superiors” i que els jueus “no mereixien viure”. El terrible patiment d’altres víctimes dels nazis (gitanos, discapacitats, testimonis de Jehovà i homosexuals, comunistes i també víctimes catalanes i de la resta de l'Estat espanyol), ha deixat una cicatriu inesborrable a Europa. L’Holocaust va privar als nens i nenes de la seva infantesa. Moltes vegades hagueren d’enfrontar-se sols a les dificultats que se’ls hi plantejava. Prop d’un milió i mig dels sis milions de jueus assassinats durant l’Holocaust eren infants. L’Holocaust és part de la identitat i part de la memòria col·lectiva. Tenim la necessitat de contar i la necessitat d’escoltar i també l’obligació de contar i l’obligació d’escoltar.


El Parlament commemora el Dia Internacional de Record de les Víctimes de l'Holocaust
Dilluns, 26 de gener de 2009. Palau del Parlament


El Parlament ha commemorat aquest vespre el Dia Internacional de Record de les Víctimes de l'Holocaust amb un acte presidit per Ernest Benach i el president de la Generalitat, José Montilla, i en què han participat representants de diferents col·lectius víctimes del nazisme.

Podeu veure el vídeo a Canal Parlament


“La història de la vida i la salvació de Jànale”


Descobrim el món jueu abans de l’Holocaust, escoltant les històries dels nens i nenes que van viure durant l’Holocaust en un món de caos. A través de les històries personals, de testimonis, diaris, cartes, poesies, dibuixos, pintures, música, intentem veure com vivien els nens i nenes abans de l’Holocaust, que els hi agradava fer, que somiaven, i que va passar amb ells i els seus somnis. Parlarem dels Justos entre les Nacions, que són aquelles persones no jueves que van salvar vides de jueus i parlarem dels supervivents en el seu procés de retorn a la vida.

La mestra ens ha dit, avui anirem a fer la classe de socials al taller de plàstica. Quan anàvem pujant les escales per arribar al taller hi havia molta expectativa, no sabíem que anàvem a fer i en obrir la porta ens hem trobat al costat de l’estufa (“la salamandra”) la catifa posada i una maleta amb un nom escrit, Jànale, al costat hi havia una cadireta petita i una carpeta gran de
dibuix.


Ens hem assegut en rotllana i la professora ens ha dit que volia ensenyar-nos una col·lecció de dibuixos que van ser dibuixats per pintors fa molts anys en un país anomenat Polònia i contar la història de Jànale que està relacionada amb aquests dibuixos.

Ha començat a narrar-nos la història de Jànale, una nena jueva que tenia uns anys mes que nosaltres quan la van portar al Gueto. Ella vivia en un país que es deia i es diu Polònia. En el gueto la família de Jànale tenia una habitació d'un apartament. La vida en el gueto era completament diferent, tot es feia d'acord a les ordres dels alemanys.

Quan va arribar la festa de Janucà, no teníen res per menjar, els pares van arribar molt cansats i feia molt de fred. A l’habitació hi havia un ambient trist. Jànale sabia que no podia somiar amb el regal de Jànuca, ni amb els bunyols tradicionals de la festa (Sufganiot). De sobte el veí de l’habitació del costat va picar a la porta i els hi va dir que havia aconseguit espelmes, els va convidar a l’habitació per encendre les veles de Janucà, tots els veïns dels apartament estaven allà i cantaren “Maoz Tzur” i per uns pocs instants hi va haver alegria a l’habitació del gueto.


Reflexions


Després d’escoltar la història de Jànale, hem parlat del que ella va viure, hem fet preguntes i comentat el que en pensaven. A continuació presentem alguna de les coses que hem dit:




Ens ha agradat la forma en que la mestra ho ha explicat, és una manera de contar la història més propera i entenedora.


Mentre escoltaven la història de Jànale tots ens hem adonat que hi havia molta atenció per part de tots. La mestra ens narrava les vivències de la Jànale molt bé, potser perquè la història és molt propera a ella.

El fet de parlar de l’Holocaust a través de la història de la Jànale fa que ens assabentéssim del que va passar-li a ella i els sues i ens ha fet sentir les seves vivències d’una forma més real.

Explicar la història amb objectes y pintures ha estat una altre forma d’aprendre.


Tot i la pobresa que hi havia al gueto y les dificultats que tenien per sobreviure, els jueus eren llestos, ja que se les enginyaven per poder escapar-se o amagar-se, malgrat tot la majoria no ho aconseguia.


Ens ha impactat veure com no perdien l’esperança i les ganes de viure i com lluitaven per sobreviure.


A través de la seva història hem pogut veure que tot i les dificultats, l’amor hi era present al gueto.


Hem vist el sacrifici que van fer els pares i els avis deixant que la Jànale pogués escapar-se del gueto i no sabent si la tornarien a veure. La família la volia treure del gueto i perquè els nazis començaven a buscar a nens i nenes jueves per emportar-se’ls no se sabia a on (després si ho van saber, als camps de concentració i extermini).


La Jànale es va poder salvar gràcies a una dona no jueva que la va treure del gueto.


M’ha agradat saber que hi havia gent no jueva, que ajudava a salvar jueus exposant la seva vida, fou trist que no fossin més.









Ens hem posat contents al saber que la Jànale va aconseguir salvar-se.





Tot i ser una història trista, està plena d’esperança i la Jànale torna a retrobar-se amb els seus pares un cop acabat la guerra, però els avis no van poder sobreviure.

La seva història desperta molts sentiments.

Rerssenya realitzada per Claudia Gracia i Andrea Ruíz

Irena Sendle




Fou una treballadora del Departament de Salut de Varsòvia i membre d’una organització polonesa clandestina d’ajuda als jueus, va ajudar a trobar amagatalls a desenes de nens jueus que foren salvats del ghetto de Varsòvia en flames.


dilluns, 19 de gener del 2009

La meva història




Reflexions al voltant de:
“La meva Història”

Recull del que han dit els nois i noies

A través d’aquest treball he pogut comprendre millor els canvis que s’han produït a la societat al llarg de les diverses generacions de la meva família. He pogut fer la meva petita biografia, esbrinar amb l’ajuda dels pares i avis com era la seva vida quan eren petits, he vist quines diferències hi havia en la forma de viure d’una generació a l’altre a través del buidat de l’enquesta que els hi vaig passar.



El treball m’ha semblat interessant, és una forma d’apropar-nos a la nostra història i a més m’ho he passat bé fent-lo. M’ha agradat fer el treball perquè he pogut parlar molt amb els avis, tiets, alguns d’ells els veig poc i m’he assabentat de coses de la família que ni sabia. La part que m’ha costat més és el recull de fotografies, especialment trobar-ne dels besavis ja que abans no tenien diners i era difícil fotografiar-se.



M’ha fet molta il·lusió fer l’arbre genealògic amb els noms i fotografies, el penso guardar i és possible que algun dia sí tinc fills el continuïn.



He gaudit fent aquest treball perquè al fer preguntes a la família i parlar de la seva història et dona la sensació que estàs a dintre de la seva història i escoltant les seves vivències vas imaginant com eren ells i el que feien.



A mi també m’ha agradat per doble partida, perquè he tingut contacte amb els avis, feia molt de temps que no parlava tant amb ells i perquè s’han posat feliços per comentar-me les seves vivències i fer aquest treball amb mi.



Personalment, a mi també em va encantar fer el treball, perquè em va apropar més als meus avis i als meus besavis, i em vaig assabentar de moltes coses que no sabia, vaig saber que va viure a Jaén fins els 14 anys i després va vindre a Barcelonaa.



Fer aquest treball ha estat una forma de parlar i conviure amb família, compartir, i aprendre.


Ha estat un treball molt reflexiu i participatiu. M’ha ajudat a raonar. És molt maco i el guardaré amb estima. Ha estat una molt bona experiència.


Una cosa que m’ha sorprès molt és que els meus avis tenien pocs diners però els apreciaven i aprofitaven molt. També m’ha sorprès molt que el meu avi comencés a treballar als deu anys, quan avui amb 12 anys comences secundària; jo ho faré el proper curs escolar.


L’escola no era el més important de tot, ja que hi havia altres feines, s’havia d’anar al camp a treballar i ajudar als pares. Els meus besavis van començar a treballar quan encara eren molt petits. Les coses en general han canviat força a tot nivell: costums, jocs, cases, transports, feina, vestuaris, forma de vida, treball, etc.


La gent abans moria jove. Hi havia malalties que no es curaven i ara sí. La meva besàvia se li van morir set fills entre set i divuit anys. La gent que quedava era la mes forta, ella va viure fins els noranta cinc anys, i l’altre besàvia va viure fins els cent anys.


He vist que hi ha grans diferències entre la vida dels meus avis i padrins quan eren petits respecte a la nostra, avui. Ells no tenien tantes coses com nosaltres, però podien anar a jugar al carrer sense problema, sembla que tot era més tranquil i no hi havia tant d’estrès familiar com ara.


De totes les coses que m’ha explicat la meva família, hi ha una cosa que tenien ells i que m’hagués agradat poder tenir jo i és que abans els nens i nenes a l’època dels meus avis podien jugar al carrer. Al que no m’agradaria tenir avui és la manca de comoditats que ells tenien.


Al realitzar aquest treball he descobert que tinc sang alemanya, andalusa, gallega i catalana. Fins i tot he descobert com es deien membres de la meva família que no sabia.


Els avis m’han explicat que quan ells eren petites a casa seva ja feien reciclatge, però que no ho deien així. S’aprofitaven les coses, tenien tant poc que ho aprofitaven tot, arreglaven els mitjos, cosien els forats dels pantalons... L’avia m’explicava que tenien la roba de diari y una altre per anar mudat que la portaven els diumenges i els dies de festa. Ells hem diuen que ara tot es més fàcil aconseguir-ho i per això potser no li donem valor a les coses.


Els avis m’han explicat com era la seva vida , s’ho passaven bé, jugant; el parc era el camp o el carrer i les seves joguines eren llaunes, pals, pedres i alguna cosa que trobaven per casa o pel carrer, i a vegades fins i tot les joguines eren algunes coses inventades per ells mateixos. Tenien poques coses però eren feliços. M’ha fet una mica de vergonya veure que jo pràcticament tinc de tot i encara em queixo o rondino i l’avi m’ha ensenyat que la felicitat no es té per tenir moltes coses, també amb poques es pot ser feliç, ell ho era.



L’avia m’ha explicat que les cases eren diferents. Hi vivia molta gent a la casa familiar, els fills, els pares, els avis i fins i tot algun tiet fadrí. No tenien electrodomèstics i a vegades ni llum ni aigua, havien d’anar a la font a buscar-la. No hi havia aigua corrent i a les cases tenien pous i cisternes.


Els meus avis vivien al camp, i es clar, com no tenien tendes per comprar menjar nomes s’alimentaven de la carn dels animals que tenien a la granja i de les verdures que cultivaven al l’hort, sols hi havia una botiga que tenia una mica de tot el que podies necessitar sí tenies diners per comprar, també et fiaven, i ho anaves pagant a poc a poc.


El meu avi m’ha explicat que sols tenien una ràdio per tota la família i res més. No tenien TV. Jo tinc onze anys i tinc un Mp3, veig les notícies per TV amb pantalla plana i em connecto a Internet. Ell es podia comunicar amb els seus amics que vivien en altres llocs amb l’únic telèfon que hi havia al poble i jo puc parlar amb els meus amics a través del Messenger o bé del mòbil.


Jo vaig assabentar-me que la meva avia va ser alcaldessa d’un poblet petitó als 33 anys.


El que m’ha agradat més del que m’ha explicat el meu avi és que abans quan els nens arribaven a casa sempre hi havia algú, la mare o l’avia o l’avi o algun tiet.


Agraeixo a la meva família que m’ha ajudat i m’ha donat tota la informació que tenien i recordaven. M’ha agradat poder estar estones amb l’avi per parlar de les seves aventures.


El meu avi m’ha dit que li agradaria tenir una còpia del treball.


Agraeixo moltíssim i els hi dono les gràcies als meus avis que han estat atens i amb moltes ganes d’ajudar-me amb el treball. El que m’ha agradat més és que a part de respondrem a les preguntes que jo els hi feia i escoltar les seves explicacions, han estat contents de fer-ho i ho feien amb molta il·lusió, això feia que jo tingués moltes ganes de fer-ho bé. Volen tenir una còpia perquè diuen que així tindran els seus records compartits amb mi.


Ha estat com descobrir una altre part del món.


M’he adonat que les generacions actuals són molt diferents d’abans encara que hi ha coses que sempre perduraran, com l’amor, l’amistat, les enveges, el patiment, l’alegria, ...



Ressenya realitzada i penjada per ALbert Velasco amb el suport de la mestra de socials, Núria Guasch